Per què el 34 % de les llars amb dret a ajuts no els demanen, i què funciona

A França, al voltant del 34 % de les llars amb dret a l’RSA, la renda mínima francesa, no el demanen, de mitjana cada trimestre (DREES, 2022). A finals del 2021, la part de llars amb dret que no el percebien seguia estimada entre el 33 % i el 37 % (DREES, 2026). Alemanya i Bèlgica mostren taxes del mateix ordre. Els experiments de camp han donat un ordre de prioritat: les intervencions que alleugereixen els tràmits fan pujar la sol·licitud efectiva 8,31 punts percentuals de mitjana, i les que només difonen informació, 3,39 punts (Bendtsen, 2026). Una cita amb un treballador social augmenta la sol·licitud un 29 % (Castell et al., 2025).

Un terç de les llars amb dret a l’RSA queda fora

La xifra de referència ve d’un treball metodològic de la DREES publicat el febrer de 2022: de mitjana, el 34 % de les llars amb dret a l’RSA no presenten cap sol·licitud cada trimestre, i el 20 % s’hi mantenen durant tres trimestres consecutius (Hannafi, Le Gall, Omalek i Marc, DREES, 2022). Una part de la no demanda és, per tant, transitòria, i algunes persones acaben percebent la prestació uns mesos més tard.

La mesura s’ha repetit des d’aleshores. A finals del 2021, entre el 33 % i el 37 % de les llars amb dret a l’RSA no el percebien, unes 560 000 llars que apleguen prop d’un milió de persones (DREES, Études et Résultats n. 1370, maig de 2026). Per al 41 % d’elles, l’import no percebut arribava als 400 euros o més al mes i per unitat de consum. Aquestes llars tenen de mitjana un perfil menys desafavorit que els beneficiaris: més sovint propietaris de l’habitatge, més sovint titulats (DREES, maig de 2026).

Altres països europeus coneixen el mateix fenomen. L’informe que la DREES i Odenore van dedicar el 2022 a la no demanda en cinc països assenyala una taxa elevada a Alemanya, de l’ordre del 56 % per a l’ALG-II, la renda mínima dels demandants d’ocupació, en el període 2005-2014 (Harnisch, 2019). Per a Bèlgica, cita una estimació del 62 % el 2005 per a la renda d’integració social (Bouckaert i Schokkaert, 2011), tot convidant a la prudència sobre els mètodes de mesura (Marc, Portela et al., DREES, 2022).

Dos obstacles documentats: la informació i el cost dels tràmits

Les síntesis recents distingeixen dos tipus de fre. No saber que es té dret pertany a la informació; omplir formularis i reunir justificants pertany al cost dels tràmits (Bendtsen, 2026; Daigneault et al., 2025). L’estigmatització associada a les prestacions també es cita sovint; un experiment francès va provar cartes destinades a atenuar-la, sense efecte addicional detectable en la sol·licitud (Castell et al., 2025).

La revisió sistemàtica de Daigneault et al. (2025) va examinar 93 intervencions extretes de 35 estudis de camp publicats al llarg de gairebé vint anys. L’inventari fa destacar dos tipus d’intervencions: la informació personalitzada i l’ajuda concreta per preparar la sol·licitud. El corpus continua sent majoritàriament nord-americà, i els autors demanen provar intervencions més simples fora dels Estats Units.

Sobre quin obstacle pesa més, els experiments francesos aporten una resposta rarament disponible: els costos de transacció, el temps i l’esforç que exigeix una sol·licitud, constitueixen el principal fre (Castell et al., 2025).

Reduir les exigències administratives: +8,31 punts

La metaanàlisi més completa sobre la qüestió aplega 51 experiments de camp i 187 mides de l’efecte (Bendtsen, Journal of Policy Analysis and Management, març de 2026). Les intervencions que redueixen les exigències de compliment, mitjançant la simplificació dels formularis o l’ajuda per omplir-los, fan pujar la sol·licitud efectiva 8,31 punts percentuals de mitjana. Les que es limiten a difondre informació obtenen 3,39 punts.

Un segon resultat compta per llegir les avaluacions: els efectes mesurats a l’etapa de presentació de l’expedient són aproximadament el doble que els mesurats en el pagament final (Bendtsen, 2026).

L’autor va reestimar els seus resultats el juny de 2026 sobre un conjunt ampliat a 66 experiments. L’avantatge de les intervencions que alleugereixen els tràmits es manté, amb efectes mitjans més baixos (Bendtsen, actualització de juny de 2026).

La mesura més eloqüent prové de dos experiments nacionals duts a terme a França amb demandants d’ocupació, sobre una població total de 100 000 persones, la meitat de les quals rebia la intervenció (Castell et al., American Economic Journal: Economic Policy, 2025).

En el primer, es va convidar 30 000 persones a una cita d’una hora amb un treballador social per repassar el seu dret a quinze prestacions. Per a les que gestiona la branca família, la sol·licitud es podia iniciar allà mateix, durant la cita. Unes 6 000 cites van tenir lloc, és a dir, el 21 % dels convidats. La invitació fa pujar la sol·licitud un 7 %; per a les persones que efectivament vénen a la cita, l’efecte estimat arriba al +29 % (Castell et al., 2025).

L’efecte es concentra en les prestacions que el treballador social podia ajudar a sol·licitar durant la cita: +44 % per als complements de renda, +21 % per als ajuts familiars i d’habitatge. Per a la cobertura sanitària, gestionada per una altra xarxa, no apareix cap efecte, cosa que orienta l’explicació cap al cost dels tràmits (Castell et al., 2025).

Les persones que més guanyarien amb la cita són també les que menys hi vénen: els autors hi veuen la petjada dels mateixos costos de transacció, que també frenen la petició d’ajuda (Castell et al., 2025).

El paper del simulador: mostrar el dret

El segon experiment va provar la informació sola. Un correu electrònic enviat a 40 000 demandants d’ocupació remetia a un simulador que calculava els seus drets personals. Va suscitar interès: el 67 % dels destinataris hi van fer clic, i el 18 % van fer una simulació tot seguit. La sol·licitud efectiva es va mantenir sense moviment detectable els mesos següents (Castell et al., 2025).

Un simulador mostra el dret i enumera els documents que cal reunir. Per als autors, la fricció se situa en el moment del tràmit: un cop presentades, les sol·licituds prosperen en al voltant del 90 % dels casos (Castell et al., 2025).

On trobar un acompanyament humà

Per fer-se ajudar amb un expedient existeixen a França dues xarxes de proximitat: els centres communaux d’action sociale (CCAS) ajuden a preparar les sol·licituds, i els treballadors socials de les caisses d’allocations familiales (CAF) fan aquesta feina per a les prestacions que paguen (service-public.gouv.fr).

Per a la discapacitat, les maisons départementales des personnes handicapées (MDPH) acompanyen les sol·licituds i avaluen les situacions (service-public.gouv.fr). Per a l’RSA, un expedient també es pot presentar davant d’una associació habilitada pel departament (service-public.gouv.fr).

L’obra pública de la « solidarité à la source » segueix la mateixa lògica que la metaanàlisi: preomplir les declaracions trimestrals de recursos dels beneficiaris de l’RSA i de la prime d’activité, més de 6 milions de persones, a partir de les dades que l’administració ja coneix (solidarites.gouv.fr).

Aida s’inscriu en la primera etapa, la de la simulació: mostrar el dret i preparar els documents. L’aplicació il·lumina i guia; el paper decisiu correspon a l’acompanyament humà, l’efecte mesurat del qual a la cita arriba al +29 % (Castell et al., 2025).